Leyendo entre líneas - Relato

«Lees mis labios. Escuchas mis palabras. Oyes los latidos de mi corazón. ¿Estoy viva? No, estoy viviendo muerta. Esto no es vivir.
La vida es la mentira más repugnante que jamás sentirás.»
«En realidad no piensas eso.»
«Tú no sabes nada de mí, y aún así, ¿te atreves a cuestionarme?»
«Sabes que tengo razón; no piensas así, estás clamando ayuda en sordos gritos que parecen por nadie ser oídos. Excepto por mí.»
«¿Cómo puedes saberlo?»
«¿Por qué lloras? No me grites mentiroso, no cuando sabes que tengo razón.»
«Te odio.»
«Eres tú la que miente todo el rato. Mientes acerca de todo.
No crees que la vida sea la mentira más repugnante que existe, al contrario, amas la vida, y crees que es la mentira más bella que jamás sentirás. Estás viva, los latidos de tu corazón te delatan, no puedes fingir estar muerta. ¿No ves cómo lloras? Todas tus mentiras están manifestándose a modo de lágrimas ahora mismo. ¿Acaso alguien muerto tiene sentimientos?
Déjame ayudarte, te enseñaré el porqué debes querer la vida.»
«¿Cómo puedes saberlo…? Todo eso, cada una de tus palabras… ¡son ciertas! Tienes razón.»
«Es simple, he conseguido traspasar el caparazón de tus palabras, colarme entre tus líneas y leer entre ellas.»
«Ayúdame.»

El amor es un poema

El amor es la mejor poesía que cualquiera podría escribir.

El amor no entiende de letras, de métricas o papeles.

El amor es el arte más abstracto podría existir.

El amor es un arte donde los sentimientos son pinturas y la piel el mejor lienzo.

Davant el mirall

Abominava massa de mi mateixa, era horrible. Tot de mi em semblava una burla de l'univers, la meva manera de caminar, de vestir, de riure, de mirar, la forma del meu cabell, de la meva cara, fins i tot detestava com eren les meves dents.

Les paraules de la gent eren com ganivets que es clavaven en el meu cervell sense deixar-lo descansar, no paraven de ressonar dins el meu cap, com una infinita migranya que no semblava acabar mai. Intentava dormir per oblidar-me del món, però només aconseguia trobar-me de nou amb els meus mal-sons al món de Morfeu, era com si no em deixés descansar el meu subsoncient.

A poc a poc, vaig anar-me recloent en la meva habitació, sense sortir per res, ni per menjar. La llum del dia va passar a ser quelcom que no recordava a què sabia, ni com se sentia el seu contacte, tampoc tenia ganes de memorar-ho; la foscor fou una bona amiga, més ben dit, era l'única que tenia.

La meva mare es preocupava, però l'ignorava tant com podia. Ella deia que no podia ser per tant, acàs ella havia experimentat el que jo havia palpat amb la meva persona? No! Ella no podia ni imaginar el mal que jo estiguí aguantant durant les primeres semanes de classe, era totalment inosportable, i jo ho resistí massa temps. Acàs, era jo, la intolerant, quan els altres m'havien fet el seu objecte de burla personal? No era només un aspecte meu a destacar, tota jo era el seu ninot.

—Ai, Laia, has de menjar —em deia la mare.

—No tinc gana —contestava contínuament.

I ella, amb la seva innocència i bona fe, sempre em deixava un plat de menjar a la porta. Plat que m'encarregava que fos llençat pel bany.

Menjar era com deixar que ells guanyessin una batalla més, perquè jo no anava a ser més motiu de les seves bromes pel meu pes, em quedaria prima i al menys em deixarien en pau en aquest aspecte.

No obstant, un dia, mentre anava a llençar el menjar, viu algú al mirall que em mirava; m'espantí molt al principi i amb molt de compte, deixí el plat de menjar assobre del rentamans. S'advertia una dona que no semblava una dona, més aviat era un sac d'ossos que em mirava fixament, escrutant cada detall de mi, el seu negre cabell era un embull; també era sutza, però això no només el cabell, sinó tota ella. M'hi apropí per observar-la millor, i al instant, ella també s'acostà a mi, les dues ens sorprenguerem per la sincronització que tinguerem. D'aprop, s'observava millor el seu rostre, estava demacrat, tenia els ulls súper oberts, amb unes ulleres que esgarrifaven, aní a tocar-la i ella féu el mateix que jo, les dues ens quedarem estupefactes. Moguí la mà cap a la dreta, per veure si ella em seguia, i ho féu, ella també mogué la mà al mateix moment que jo, per què sem seguia tota l'estona? Comencí a moure la mà i els braços en direccions sense sentits, això ja no ho podria copiar, però ho imità a la perfecció. I després m'adoní de la trista realitat, aquella noia era jo. Jo era aquella merda que estava veient reflexada al mirall.

No volia seguir així, era horrible, volia canviar-ho tot, els meus hàbits, les meves companyies (que eren bàsicament l'auto-compassió en la solitud), el meu insitut... tot!

Sortí corrents cap a me mare, buscant-la en la meva desesperació i la vaig veure dinant sola, amb la televisió encesa però la mirada perduda en el seu món.

—Mare, no vull seguir així, ajuda'm —vaig implorar-li, les paraules em sortien febles, com si la meva boca no estigués acostumada a parlar.

La meva mare s'aixecà tranquilament i m'atragué a ella en una abraçada, no digué res, només plorà en silenci, suposí que era d'alleugeriment perquè al fi, jo haguí reaccionat.

Després d'allò, la meva vida ha millorat moltíssim, el primer que férem fou el meu canvi d'institut, apuntar-me a un psicòleg, anar al metge... fins i tot em vaig apuntar a un gimnàs, per poder recuperar el pes perdut d'una manera sana i equilibrada.

Ara sóc feliç; ara em veig al mirall i ja no s'adverteix aquella noia feta pols, s'observa una noia forta, que ha pogut contra una època nefasta de sa vida, però que ara té un somriure tan gran com una galaxia sencera.

Yo no sé - Rosalía de Castro

Rosalía de Castro, junto a Bécquer, constituye la muestra del Romanticismo rezagado, parte de su obra está escrita en castellano, como Cantares gallegos o En las orillas del Sar; no obstante, tenemos Follas novas en su lengua gallega, obra donde aparecen sentimientos de dolor y pesimismo.

A continuación, dejo un poema de Castro que me gusta :)

Yo no sé lo que busco eternamente

en la tierra, en el aire y en el cielo;

yo no sé lo que busco; pero es algo que perdí no sé cuándo y que no encuentro,

aun cuando sueñe que invisible habita

en todo cuanto toco y cuanto veo.

Felicidad, no he de volver a hallarte

en la tierra, en el aire, ni en el cielo,

¡aun cuando sé que existes

y no eres un vano sueño!

Sé que no tiene mucho sentido que publique esto, pero cuando leí el poema me dieron ganas de hacerlo, ya que la literatura castellana (la catalana no, no sé por qué me cuesta muchísimo de estudiar) me encanta, y quería compartirlo.