Abominava massa de mi mateixa, era horrible. Tot de mi em semblava una burla de l'univers, la meva manera de caminar, de vestir, de riure, de mirar, la forma del meu cabell, de la meva cara, fins i tot detestava com eren les meves dents.
Les paraules de la gent eren com ganivets que es clavaven en el meu cervell sense deixar-lo descansar, no paraven de ressonar dins el meu cap, com una infinita migranya que no semblava acabar mai. Intentava dormir per oblidar-me del món, però només aconseguia trobar-me de nou amb els meus mal-sons al món de Morfeu, era com si no em deixés descansar el meu subsoncient.
A poc a poc, vaig anar-me recloent en la meva habitació, sense sortir per res, ni per menjar. La llum del dia va passar a ser quelcom que no recordava a què sabia, ni com se sentia el seu contacte, tampoc tenia ganes de memorar-ho; la foscor fou una bona amiga, més ben dit, era l'única que tenia.
La meva mare es preocupava, però l'ignorava tant com podia. Ella deia que no podia ser per tant, acàs ella havia experimentat el que jo havia palpat amb la meva persona? No! Ella no podia ni imaginar el mal que jo estiguí aguantant durant les primeres semanes de classe, era totalment inosportable, i jo ho resistí massa temps. Acàs, era jo, la intolerant, quan els altres m'havien fet el seu objecte de burla personal? No era només un aspecte meu a destacar, tota jo era el seu ninot.
—Ai, Laia, has de menjar —em deia la mare.
—No tinc gana —contestava contínuament.
I ella, amb la seva innocència i bona fe, sempre em deixava un plat de menjar a la porta. Plat que m'encarregava que fos llençat pel bany.
Menjar era com deixar que ells guanyessin una batalla més, perquè jo no anava a ser més motiu de les seves bromes pel meu pes, em quedaria prima i al menys em deixarien en pau en aquest aspecte.
No obstant, un dia, mentre anava a llençar el menjar, viu algú al mirall que em mirava; m'espantí molt al principi i amb molt de compte, deixí el plat de menjar assobre del rentamans. S'advertia una dona que no semblava una dona, més aviat era un sac d'ossos que em mirava fixament, escrutant cada detall de mi, el seu negre cabell era un embull; també era sutza, però això no només el cabell, sinó tota ella. M'hi apropí per observar-la millor, i al instant, ella també s'acostà a mi, les dues ens sorprenguerem per la sincronització que tinguerem. D'aprop, s'observava millor el seu rostre, estava demacrat, tenia els ulls súper oberts, amb unes ulleres que esgarrifaven, aní a tocar-la i ella féu el mateix que jo, les dues ens quedarem estupefactes. Moguí la mà cap a la dreta, per veure si ella em seguia, i ho féu, ella també mogué la mà al mateix moment que jo, per què sem seguia tota l'estona? Comencí a moure la mà i els braços en direccions sense sentits, això ja no ho podria copiar, però ho imità a la perfecció. I després m'adoní de la trista realitat, aquella noia era jo. Jo era aquella merda que estava veient reflexada al mirall.
No volia seguir així, era horrible, volia canviar-ho tot, els meus hàbits, les meves companyies (que eren bàsicament l'auto-compassió en la solitud), el meu insitut... tot!
Sortí corrents cap a me mare, buscant-la en la meva desesperació i la vaig veure dinant sola, amb la televisió encesa però la mirada perduda en el seu món.
—Mare, no vull seguir així, ajuda'm —vaig implorar-li, les paraules em sortien febles, com si la meva boca no estigués acostumada a parlar.
La meva mare s'aixecà tranquilament i m'atragué a ella en una abraçada, no digué res, només plorà en silenci, suposí que era d'alleugeriment perquè al fi, jo haguí reaccionat.
Després d'allò, la meva vida ha millorat moltíssim, el primer que férem fou el meu canvi d'institut, apuntar-me a un psicòleg, anar al metge... fins i tot em vaig apuntar a un gimnàs, per poder recuperar el pes perdut d'una manera sana i equilibrada.
Ara sóc feliç; ara em veig al mirall i ja no s'adverteix aquella noia feta pols, s'observa una noia forta, que ha pogut contra una època nefasta de sa vida, però que ara té un somriure tan gran com una galaxia sencera.
