Lo siento mucho por la gente no catalanoparlante, pero el texto lo hice en catalán para presentarlo a un concurso literario de mi instituto y no tengo ganas de traducirlo porque creo que está bien en el idioma que está.
PD: este relato me hizo ganar 20€, así que le tengo cariñito tal y como es.
---
Hola, em dic Laura, però no em vull dir Laura, em sento més Toni que Laura. Potser acabo de transtocar un xic la vostra ment i els vostres pensaments perquè no us esperàveu llegir quelcom així, espereu un moment.
Començaré pel principi, com hauria d’haver fet abans de presentar-me, o no ho sé, només vull donar veu a la meva història que, com moltes altres, es veuen silenciades pels hospitals, els retalls amb la sanitat o per la pròpia societat.
Vaig sortir de la vagina de me mare tenint-ne una igual a ella, i mai m’he sentit a gust amb la meva.
Sempre m’he juntat més amb els nois que amb les noiesn encara que, és clar, quan era petit no notava les diferències de gènere. Com sempre he portat el cabell curt, quan era xiquet encara no se’m diferenciava ho suficient dels altres infants i em tractaven com si fos un més de la colla. No obstant això, a mesura que anem creixent, les coses deixen de ser un joc i els meus pares començaren a preocupar-se quan sa única filla es comportava com un gallimarsot. Els nens, al mateix temps, també començaren a fer burla de mi, la noia que no encaixava en el grup dels masclets perquè s’havia de juntar amb les altres nenes, i les noies es reien de mi per comportar-me com un nen. El rebuig que sentí fou real, dur i cruel. No només vingué per part de l’escola, sinó per part de ma pròpia família.
«Laura, són coses de l’edat, ja veuràs que quan creixis se’t passaran aquestes tonteries», «Ets una noia, deixa de comportar-te com si fossis un noi», «Les noies com tu no haurien de fer aquestes coses de noi», i el llistat segueix fins l’infinit, m’han dit tantes vegades que són tonteries sense sentit… el pitjor de tot, és que m’ho han dit els meus pares, la meva família, els meus professors, els companys de l’escola, de l’Institut…
No és que pensi que sóc un noi, és que em sento com un noi, jo sóc un noi. Ho sentí des del primer moment on vaig començar a jugar amb els nois del meu barri, ho sentí quan m’enamorà per primer cop, ho segueixo sentint ara que tinc divuit anys i m’han denegat les pastilles amb hormones perquè per culpa dels retalls a la sanitat, aquesta mateixa no cobreix les despeses en els casos com el meu, d’un noi que ha nascut en el cos d’una noia i té problemes amb la seva identitat.
Hola, em dic Laura, però no em vull dir Laura, em sento més Toni que Laura. Potser serà difícil el camí, però vull fer soroll i que la gent escolti el que la gent com jo hem de dir al món.
